No als accidents de treball: testimoni de Núria (Riders x Drets)

Eucaristia per les víctimes d'accidents de treball

Núria Soto, portavoz de Riders x derechos, un colectivo que denuncia la precariedad del colectivo de repartidores a domicilio, también amplía la mirada cuando busca la causa de las muertes o accidentes de riders que saltan a las noticias, pero que quedan fuera de las cifras oficiales por la relación contractual, además de aquellas “de los que no nos enteraremos porque estaban con cuentas alquiladas y antes de perderla han preferido quedarse dos meses en la cama hechos una mierda”. Recuerda a Idone, compañera de Madrid que sufrió un accidente con Deliveroo que derivó en un alto porcentaje de incapacidad y nula indemnización; o la muerte de Pujan Koirala, nepalí de 22 años que llegó solo a Barcelona y que murió al ser arrollado por un camión de la basura en Barcelona mientras trabajaba para Glovo alquilando una cuenta, como tantos otros migrantes que intentan generar ingresos a través de estas aplicaciones para sobrevivir y enviar a sus familias. Para Soto, es precariedad sobre precariedad, y a veces termina de la manera más dramática. Por eso culpa a las empresas y a su uso de la figura de falso autónomo: “A los trabajadores asalariados les corresponde una prevención en riesgos laborales, y estas plataformas se la están saltando. Están quitándoles un derecho que les correspondería, como muchos otros tantos que la empresa ha ido cargando a la espalda de los propios repartidores”. Para ella, afirmar que se haya mejorado la situación del colectivo tras la aprobación de la llamada Ley rider no es suficiente: “Ha muerto gente sin tener acceso a un derecho básico, y eso es gravísimo”.

No als accidents laborals: testimoni de Xavi Cayuela (Cornellà)

Xavi Cayuela, de 19 años, hacía jornadas de 12 horas en Cidac, una empresa de tela asfáltica ubicada en Cornellà de Llobregat. No era el primer empleo del joven, aunque sí el primero con contrato: anteriormente estuvo en un restaurante, donde también hacía largas jornadas. “El chaval, con 17 años, ya estaba trabajando, y después de ser despedido del restaurante sin finiquito ni derecho a ERTE tras el inicio de la pandemia, se vino con nosotros para trabajar en la fábrica”, cuenta Paco Marín, pareja de la tía del joven. El hermano de Xavi estaba desempleado y su madre tenía una enfermedad por la cual podía trabajar pocas horas al día, con lo que necesitaba ayudar con los ingresos familiares. Fue a parar a una empresa “que no cumple ningún tipo de normativa, algo bárbaro”, según describe Paco y corrobora Joaquín Marín, secretario de comunicación de la CGT Baix Llobregat, el sindicato que ha acompañado a la familia y celebrado diversas movilizaciones para denunciar el caso de Xavi, acontecido el pasado 30 de abril. “Un día lo colocaron en esa máquina, sin experiencia ni cursos de formación ni nada”, narra su tío. Llevaba apenas cuatro meses en el trabajo. “Una semana antes ya había tenido un amago de engancharse, pero llegó el día que finalmente se enganchó”. Los trabajadores ya habían alertado del mal estado de la máquina, que tenía los sensores de seguridad rotos. Según narra el familiar, la empresa había llamado a un electricista antes del accidente para reparar la máquina que acabó con la vida de Xavi, pero les cobraban 200 euros “y el jefe dijo que pasaba”. “Tuvieron que arrancar los cables de la máquina porque no había ni fusibles, y lo fuerte es que ocho meses después esta empresa todavía sigue abierta”.

No als accidents laborals. Testimoni de Víctor (Catalunya)

Amb el seu primer sou, en Víctor pensava treure's el carnet de conduir. Tenia les aspiracions que té qualsevol noi de 18 anys, i el primer pas per assolir-ne moltes era tenir feina. Va començar a enviar currículums: "Tot va anar molt de pressa, el van trucar un dimarts, el van entrevistar un dimecres i va començar a treballar un dijous", diu la seva mare, Noelia Salvador. Ell anava il·lusionat a l'empresa i la seva família se sentia feliç per ell: la taxa d'atur juvenil -un 38 %, valor que situa Espanya al capdavant de la Unió Europea- i el fet que el jove tingués una discapacitat reconeguda podien ser un obstacle perquè en Víctor trobés feina, però en va trobar. L'alegria va durar poc, concretament onze dies hàbils: en la seva dotzena jornada de treball, en Víctor va ser enganxat per una màquina i va morir.

Va ser el 27 de novembre de 2020. El jove havia entrat com a ajudant a Ferros Sabadell, S.L., una empresa del metall en la qual passava moltes hores assegut amuntegant làmines de ferro, segons explicava a la seva mare. "Es veu que aquest dia no hi havia prou feina en aquest lloc de treball i el van enviar a una màquina que no tenia sistemes de seguretat i per a la qual ningú no li havia fet cap formació", afirma la Noèlia, que treballa en una empresa de formació en matèria de prevenció de riscos laborals. Uns companys de feina, alertats per uns sorolls estranys, van anar a veure què passava en la nau on havien deixat en Víctor sol amb la màquina, però hi van arribar massa tard. La màquina, segons l'informe de la Inspecció de Treball, portava deu anys en desús i tenia deshabilitats els sistemes de seguretat que haguessin pogut evitar la mort del jove. Per això un dels sentiments que la Noelia és capaç d'identificar és la ràbia: "No puc entendre com han pogut fer això a algú, com van poder deixar un noi en una màquina de matar persones, perquè ho tenia tot perquè passés una desgràcia".

No als accidents laborals: Testinoni de Robert (La Rioja)

Al arrancar la conversación, antes siquiera de narrar el caso de su hijo, Ana Corres hace una afirmación rotunda: “No nos gusta llamarlo accidentes de trabajo porque lo nuestro no han sido accidentes”.

La portavoz de la Plataforma 28 de abril - Stop Accidentes Laborales perdió a su hijo el 25 de febrero de 2020 durante su jornada en Nidec Arisa, una empresa riojana dedicada a la fabricación de prensas y servoprensas destinadas al sector del automóvil.

Robert, así se llamaba este trabajador de 35 años y padre de dos hijos de 10 y 2 años, ya venía comentando a sus familiares y amigos la inseguridad que percibía en su puesto de trabajo. “Hablaba de cosas que le mandaban hacer de forma totalmente improvisada, sin protocolos, sin medidas de seguridad, para mañana no, para ayer, y de aquella manera”, rememora su madre. “Estaba preocupado, y no sé si era por intuición o porque verdaderamente resultaba escandaloso”.

El día en que ocurrió todo, Robert y su compañero Jesús María, de 55 años, estaban manejando una de las pesadas presas. “Llegó un momento que le pararon porque había un problema y mandaron al compañero de mi hijo meterse debajo de la estructura y desencallar lo que había que desmontar, y le cayó una de las dos estructuras ‘fijas’ que debían estar ancladas al suelo porque no lo estaban”.

Robert, que estaba fuera de la zona de riesgo, murió cuando la otra estructura cayó sobre él al intentar socorrer a su compañero.

En Marc de la JOC s'acomiada

Sóc el Marc Collado Ramírez. Com potser sabeu, he sigut el responsable nacional de campanya de la JOC els darrers dos anys, el primer dels quals també exercint les tasques de secretari nacional alliberat. He estat participant de la JOC des del 2017, durant cinc anys, sempre amb el meu grup de Llefià (extraoficialment “Ravenpuff”), a la federació Besòs 4.0. Vaig començar a la JOC amb 24 anys, connectat per la Maria Outomuro des de la meva altra entitat (Joves d’Esquerra Verda), llavors treballava escrivint informes i fent enquestes per a millorar polítiques locals de tota mena, feia rem de mar, i vivia a Granollers amb els meus pares. Ara tinc 29 anys, visc al Barrio de la Concepción a Madrid, treballo al Consejo de la Juventud de España com a administratiu, i ja no faig rem. Així doncs, moltes coses han canviat des de que vaig entrar al moviment, fins avui que finalitzo la militància a la JOC Nacional de Catalunya i les Illes.

A la JOC ens prenem molt seriosament la paraula “responsabilitat”. Tant, que molt poques persones de la JOC poden tenir el privilegi de poder dir que són militants de base, o que no tenen cap responsabilitat. Perquè la JOC la fem amb les nostres mans i el nostre temps, i les nostres ganes de canviar el món a través del que fem dia a dia als nostres barris. En la JOC es fa realitat el com era i com hauria de ser una comunitat cristiana: “tot al servei de tots” (Ac 4, 32). Una església petita on cadascun i cadascuna compta per fer present a Jesús enmig de nosaltres. No en sóc exempt, així que dels cinc anys que he passat a la JOC, a mi m’ha tocat passar-ne quatre al servei de l’economia del meu equip i de la meva federació, i dos han sigut al Secretariat Nacional.

Si vaig entomar la responsabilitat de campanya va ser per una crida: la de viure la meva fe des de l’acció, aprofundint en la metodologia jocista de campanya, tot acompanyant als i les responsables federals de campanya a impulsar-la. Durant aquests dos últims anys hem estat lluitant, més interiorment que exteriorment, contra la resignació i la paràlisi fruit d’una pandèmia mundial que ens ha trastocat els pocs plans que teníem. No sempre ens n’hem sortit. Hi ha hagut moments en els quals m’he sentit perdut, ja que la desesperança es contagia també molt ràpid, és una emoció que sorgeix davant el “no podem fer-hi res”, “són les restriccions”, “ningú no ens escolta”... Justament davant d’això la campanya de la JOC pren més rellevància que mai, per poder descobrir que, malgrat ens pensem que no fem res, la nostra presència com a militants jocistes enmig dels nostres entorns marca la diferència. A través de la nostra actitud rebel, empàtica i solidària, sense donar-nos compte mostrem el rostre de Jesús a les persones que ens envolten. Per això malgrat el que hem suportat durant aquests dos anys, hem pogut tenir moments d’esperança, de sortir al carrer i fer accions, contra la precarietat laboral, reivindicant el dret a la salut mental, reclamant espais pels joves... La JOC som, de llarg i sense embuts, el bloc amb més animació i bon rotllo de totes les manis on anem, al Primer de Maig, al 8 de març... Durant la meva responsabilitat, n’he pogut gaudir de ben poques i no sabeu com m’agradaria poder seguir amb vosaltres amb càntics, coreografies, pancartes... Per això aprofito l’avinentesa per recordar que seguim cercant relleu de responsable nacional de campanya. Ara que hi ha l’oportunitat d’iniciar un nou cicle, nova campanya, amb “nova normalitat”, i un nou, atractiu i carismàtic president, segur que venen temps apassionants.

Amb la meva Comissió Nacional de Campanya (Sofia, Francesc, David, Izan i Raúl), més a través de pantalles i massa poc en persona, hem suat molt i ho sabeu. Ens ha costat el que no està escrit tirar una campanya endavant (i la JOC endavant) en el context tan difícil en el qual ho vam fer. No sé si ens en vam sortir o no, però ho vam lluitar molt, cadascú va posar el bo i millor del que tenia, i això és el que compta. No podríem haver-ho fet sense l’impuls de l’Àlex, amb qui ens estrenàvem conjuntament com a responsable i consiliari nacionals de campanya. L’energia i l’esperança que ens transmeties ens ha ajudat a navegar per aquests temps tan complicats.

Amb el Secretariat Nacional (Núria, Mar, Jordi, Jaume, Maria, Mercè i Miquel), m’he sentit acompanyat fins al punt que esperava cada setmana a la reunió per poder trobar les ganes de seguir. Hem sobreviscut a veure els comptes quasi en vermell, vam haver de ser valents i vam prendre decisions difícils. He descobert com de senzill pot ser gestionar una entitat quan hi ha confiança mútua, i quan ho fem amb fe, pregant cada setmana per l’efusió de l’Esperit als equips de militants i a les federacions que acompanyem (Vallès, no m’oblido de vosaltres).

No puc deixar de mencionar al meu grup (Yoli, Maria O., Maria G., Sofia, Carla, Laura i Miki), per posar seny i metodologia clara per poder fer revisió de vida i acompanyar-nos en les respectives responsabilitats.

De la JOC aprenc que la nostra opció per Jesús ens ha de moure a canviar el món i a prendre altres opcions, a no quedar-nos de genolls contemplant les injustícies i les emergències que vivim (desigualtats, climàtiques, de drets humans...), veient com passen davant de nosaltres sense commoure’ns. Per això dono gràcies a Jesús de poder seguir-lo amb tot el que he après dels militants de la JOC, per aquests dos anys de responsabilitat en què he pogut omplir el meu cor de noms. No marxo, sinó que segueixo, des de l’equip “Silva” de la JOC de Madrid, i com a tècnic al Consejo de la Juventud de España, lluitant pels drets dels i les joves, i fer viu el missatge de l’Evangeli com a jocista. Visca la JOC!!

Jordi Carrasco: nou president de la JOC

Bon dia a tothom,

Em dic Jordi i tinc 25 anys. Sóc del barri de Torre Baró i actualment visc a Sant Andreu. Sóc militant de la federació de nou barris des de fa 6 o 7 anys (no ho recordo bé).

La JOC ha estat sempre al meu voltant, ja que els meus pares van formar part del moviment; ells eren iniciadors, i jo tinc el record de veure’ls acompanyar un grup quan era petit. Recordo que venien joves d'iniciació, els quals van acabar sent animadors meus al MIJAC. És a dir que tenia la JOC molt present: la família, algunes amistats, el MIJAC…

A mesura que he anat creixent, sempre he tingut inputs de la JOC. Recordo molt concretament, una manifestació a Torre Baró. Demanàvem una reestructuració de les direccions dels carrers, hi havia molta gent del barri, tots implicats. Recordo que vam tallar la Meridiana i va venir la policia per negociar que deixéssim la protesta, ja que es generava molt de tràfic. La gent feia cas omís als mossos, però, després d'una estona, l’Àlex Pérez, actual consiliari de campanya, i en aquell moment, un gran referent del barri, va dir: Atenció, hem acabat per avui, ja hem fet la protesta i ens han escoltat, ara faltarà negociar. Tothom va fer cas amb alegria i sense posar en dubte les seves paraules. Jo vaig quedar sorprès de com havien fet efecte les paraules de l'Àlex, i li vaig preguntar al meu pare: "Cómo lo hace?". El meu pare em va dir:  "Con muchos años en la JOC…"

Jb 5,27 Aquest és el fruit de la nostra experiència.

Les coses són així: fixa-t’hi i comprova-ho tu mateix!

Per mi, aquesta va ser la meva primera experiència a la joc en primera persona i en tinc un gran record. Gràcies, Àlex pel testimoni i per l'oportunitat de descobrir la JOC. També vull aprofitar per agrair a la meva família, que viu la militància al 100% (abans a la JOC i ara en altres entitats) i ha estat i és exemple i referència del meu compromís a la JOC. A les meves amistats i persones properes, tots ells i elles s'adapten als meus ritmes i compromisos amb el moviment; vull donar-los les gràcies. A la meva parella, que aguanta converses avorrides sobre temes de la JOC i sempre amb un somriure. Al meu grup de RdV que m'acompanya i està en las buenas i malas, gràcies. A la meva federació, amb molts presidents (jeje) i amb militants que ho donen tot cada dia. A totes les militants del moviment, per la vostra confiança i alegria per viure aquest moviment tan guai, com és la JOC. Gràcies!

Per últim, m’agradaria demanar per un curs ple d’alegries, de creixement personal i de moviment. Perquè puguem donar-nos a conèixer a gent nova. En aquest sentit em ressona una frase que diu la meva mare a vegades: “la JOC és per as que no estan a la JOC”. Per seguir fent camí amb moltes ganes i empenta

Visca la JOC i visca Torre Baró!!

Al vostre servei, JORDI

Comiat de Núria Ibáñez com a presidenta de la JOC

(Núria Ibáñez) Hola, crec que tothom ja em coneix, però em presento per si algú està despistadilla. Soc la Nuria Ibañez, militant de la federació de 9 barris i fins aquest curs la presi. 

Ja fa tres anys del meu testimoni de benvinguda. Han estat tres anys super durs i diferents. La pandèmia ha fet que visqués la meva responsabilitat d'una manera que no m'havia imaginat mai, però també m'han fet créixer i aprendre. 

Sempre es diu, i sembla frase feta, però realment estar al secretariat és un regal. És un regal per poder compartir i conèixer diferents realitats federals, perquè coneixes més endins el món eclesial i sobretot és un regal perquè comparteixes un espai de relació, de confiança i de militància amb els membres del secretariat i del comitè nacional. I és que, res hagués estat el mateix sense aquell primer curs mig pre-pandèmia amb el Jordi, la Mar, el Dani i el Jaume. Crec que ha sigut la temporada en què més he rigut.

Després va venir la pandèmia, i bé, ja sabem totes el que va suposar, una bogeria que espero no haver de repetir en la vida. Crec que gestionar la Joc i que estiguem avui amb energies i ganes de fer coses va ser i és un veritable regal. 

Amb la nova normalitat van arribar la María, el Marc, la Mercè i en Miquel. Si algú em diu allò de descriu amb una paraula, no sabria ben bé com descriure aquesta última etapa, però ha estat  un dels cursos en què millor m'ho he passat. Realment hem fet de tot i hem passat etapes de tot:  covids, canvis d'habitatge, de comunitat autònoma, sopars, dinars, berenars, festes i treballar també (he, he, he corazoncitos kpopers per a totes). 

Bé, ara estem aquí, acomiadant-me del micro, i donant gràcies per cada any, però també vull donar gràcies pels que vindran i pel Jordi, que ha dit que si a conèixer i a estar al servei, com sempre. Per tant, arranquem el curs nacional ara mateix i fem feina revolucionària.

GOAC i ACO al Punt Avui

 Les nostres companyes Llum Mascaray, responsable de difusió de la GOAC, i Rocío Elvira, presidenta de l'ACO, han estat entrevistades recentment pel diari El Punt Avui. Aquí podeu trobar totes dues entrevistes:

"Tenim l'obligació de denunciar l'abús de poder", Llum Mascaray

"L'Església s'ha d'obrir i el poble hi ha de dir la seva", Rocío Elvira

El Manifest del Primer de Maig 2022

Dones, joves i immigrants són, segons l’Informe Foessa, els col·lectius que més pateixen actualment les conseqüències de la crisi del 2008 (encara!), de la pandèmia, de la inflació i de les guerres. La desigualtat social creix, mentre l’Estat del Benestar recula. Un sistema que estava lluny de garantir el benestar al 100 % de la població i que reposa sobre l’explotació del Sud global. Treballar avui ja no és garantia de sortir de la pobresa.

Hem volgut posar en valor aquest any la situació de les persones que fan feines de cura i d’atenció a persones vulnerables. Una tasca que durant la pandèmia va ser considerada essencial, però que malgrat això continua desenvolupant-se en condicions de treball molt precàries.

Tenir cura de les persones vulnerables, fer feines de neteja: dues feines essencials

Tenir cura de persones grans o amb greus discapacitats i fer feines de neteja són dues tasques que, tant si són remunerades com si no ho són, majoritàriament recauen en dones, moltes de les quals són immigrades. 

Quan es fan en domicilis particulars, són víctimes d’una total desregularització, com han posat en relleu els Tribunals europeus, quan han requerit d’Espanya que ratifiqués el Conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball, que vol garantir unes condicions dignes de treball equiparables a les d’altres sectors. Un Conveni que va entrar en vigor el 2013 i del qual fins fa molt poc el govern espanyol no n’ha tramitat l’adhesió. En l’actualitat, molt poques d’aquestes treballadores estan assegurades i les que ho estan no tenen la mateixa cobertura que la resta de treballadors. L’exemple més clar és que no tenen dret a la prestació d’atur.

Moltes no compten amb el descans preceptiu, fan jornades maratonianes i reben un salari molt per sota del SMI. La seva fragilitat (dones, soles, de vegades immigrants sense papers, que han de conviure en el mateix domicili de qui cuiden) les exposa a abusos de tota mena, com han denunciat diverses organitzacions. Cal comptar, a més, que són feines que comporten un alt desgast físic i sovint emocional. 

Moltes altres d’aquestes treballadores són en mans de grans empreses que liciten a les administracions públiques amb el mínim cost possible i que no proporcionen a les seves empleades formació adequada per a la seva tasca ni les condicions per poder fer bé la seva feina. Això repercuteix en la qualitat d’un servei que s’adreça a una població particularment sensible: persones grans i soles, persones amb discapacitat, persones amb greus malalties... Com en tants altres àmbits, el baix cost del servei és assumit només pels treballadors i no pels propietaris d’aquestes empreses.

Millorar les condicions laborals i formatives d’aquest col·lectiu i regularitzar la seva situació és garantir una millor atenció a les persones vulnerables, promoure la igualtat de drets i la dignitat del treball, millorar la cotització a la Seguretat Social i la recaptació fiscal, a banda de posar les bases per a l’atenció necessària dels treballadors en cas d’accident laboral, malaltia professional i jubilació. 

Junt amb la millora legal de les condicions de les treballadores és imprescindible que les persones amb dependència que necessitin contractar algú perquè les ajudi en la seva vida diària, comptin amb els recursos públics imprescindibles perquè l’ajut que els cal no es converteixi en explotació de ningú.

Des de la Pastoral Obrera ens comprometem a:

• Denunciar aquelles actuacions que causen abús i precarietat laboral per als homes i dones treballadors.
• Continuar sent presents i donant suport a sindicats, partits, entitats i organitzacions que tinguin com a objectiu transformar les causes de la desigualtat i l’explotació laboral.
• Promoure serveis públics de qualitat per a les persones més vulnerables.
• Acompanyar les dones i homes que formen part de les “perifèries laborals”, en paraules del papa Francesc.
• Promoure que les contractacions que es facin en les institucions eclesials i en els domicilis dels cristians siguin respectuoses amb el treball digne.
• Continuar pregant perquè l’Esperit ens faci més compromesos, creatius i lliures per treballar per la dignitat de totes les persones.

Aquí podeu descarregar-vos el manifest en català i en castellà

Comunicat arran de la Jornada d'Estudi del Sipoc (26 de febrer de 2022)

Rafael Allepuz i Joan Valls

Intervenció del bisbe Sergi Gordo, que ens va acompanyar

Mercè Solé, Mercè Clúa i Marta Moya

El dissabte 26 de febrer de 2022, la Pastoral Obrera de Catalunya ha celebrat la XXXIV Jornada d’Estudi amb el títol “Una radiografia del món laboral per fer front als reptes de la Pastoral Obrera”.

A partir d’una ponència realitzada pel Rafel Allepuz Capdevila (autor del llibre: “Persones i treball. Una radiografia del treball i de l’ideari cristià”) i testimonis de compromís de persones militants com la Mercè Clua Miras (JOC), en Joan Cabot i Barbany (ACO) i Marta Moya Casanovas (GOAC) en l’acompanyament de col·lectius de persones migrades, joves i dones, constatem:

• Que la realitat del món del treball avui és d’una marcada (gran, remarcable, notòria) polarització entre una majoria de persones que treballen de forma remunerada amb drets reconeguts, estabilitat i possibilitats de promoció i una part cada vegada més important de persones amb altes taxes de precarietat, temporalitat, flexibilitat i baixos salaris.
• Aquesta precarietat laboral s’ha vist agreujada per la pandèmia de la Covid-19, una nova crisi que torna a colpejar els col·lectius que viuen de forma permanent la vulnerabilitat social: persones migrades, joves i dones.

Constatem i denunciem la cronificació de l’exclusió i la pobresa en la qual cada vegada més persones van caient arran d’un mercat laboral que no permet la incorporació d’aquests col·lectius. Denunciem que l’exclusió del món laboral també és exclusió de la participació social i política, tot reduint la capacitat d’organització dels col·lectius obrers.

Des de la Pastoral Obrera de Catalunya observem amb preocupació els canvis tecnològics i de digitalització que estan afectant el món laboral, que obren una bretxa digital entre persones treballadores, tot agreujant la vulnerabilitat de les persones amb més baixa formació.

També valorem com a negatius alguns aspectes de les noves formes de teletreball que ens porten a més individualització de les relacions laborals i a dificultar l’organització de les treballadores i treballadors.

Aquesta realitat laboral que vivim entra en total contradicció amb la Doctrina Social de l’Església i amb les aportacions del papa Francesc.

Nosaltres, cristians i cristianes que formem part de la pastoral obrera, reivindiquem avui més que mai que la persona és el centre de l’organització de la vida (l’estructura, la trama, la conformació, la composició) social, política i econòmica. Que el món del treball és molt més que el treball remunerat, també és treball l’atenció domèstica i les cures de les persones així com el món del voluntariat.

El conflicte capital-treball s’ha de resoldre en favor de la vida digna de les persones i de la promoció del bé comú, per garantir la igualtat i condicions dignes d’habitatge, sanitat, educació...

Des de la Pastoral Obrera de Catalunya i arran de les reflexions dels testimonis compartits, volem continuar estant presents i encarnades en els barris obrers, en les parròquies i col·lectius eclesials obrers i en les organitzacions i moviments del poble.

Volem acompanyar i deixar-nos acompanyar per persones que pateixen la precarietat, volem promoure canvis de mentalitat individuals i col·lectius per fer front al pensament únic i predominant de l’eficàcia i el benefici econòmic. Volem ser llavor d’economia social i solidària.

Volem, des del nostre ser comunitari, obrir-nos i acollir persones migrades, volem ser Església compromesa i referència per a col·lectius de joves i de dones.

Volem ser Església amb protagonisme de les laiques i laics, volem ser Església en igualtat de dones i homes. Volem aportar el nostre esperit transformador i ser referència en la lluita contra les desigualtats i les exclusions.

Barcelona, 26 de febrer de 2022

Una nova edició de la Jornada d'estudi de la Pastoral Obrera

Una cinquantena de persones, contentes de retrobar-nos, vam prendre part a la Jornada d'Estudi de la Pastoral Obrera de Catalunya el passat 26 de febrer. Amb Rafael Allepuz, que acaba de publicar, dins la col·lecció Oikos de Claret i Justícia & Pau, el llibre Persones i treball. Un radiografia del treball i de l'ideari cristià, ens vam endinsar en les actuals condicions de vida i de treball dels ciutadans de Catalunya. Es tracta d'un estudi molt i molt recent, que permet aprofundir en les dades que acaba de presentar també l'informe Foessa i que situa Catalunya com una de les zones amb més pobresa d'Espanya junt amb les Canàries, sis punts per damunt de la mitjana espanyola. En Rafa es va expressar, com sempre, amb claredat i pedagogia. Aquí podeu escoltar la seva intervenció. 

La jornada va continuar amb l'aportació de tres persones que ens van fer pensar i ens van plantejar interrogants sobre com acompanyem i acollim els tres col·lectius que tant en Rafael com l'informe Foessa situen en alt risc: els joves, les dones i les persones immigrades. Per parlar-nos dels joves, va intervenir la Mercè Clúa, de la Joc del bisbat de Terrassa; per parlar-nos de les dones, la Marta Moya, de l'equip de dones de la Goac, i per parlar-nos de la immigració, Joan Cabot, responsable del "Caminem junts en la diversitat". Aquí teniu les seves intervencions, que la veritat és que mereixerien encara més atenció que la rebuda en la jornada, perquè tots tres són molt suggerents:

De fet, un dels objectius de la jornada era revisar fins a quin punt la pastoral obrera continua sent significativa per a les persones que treballen en precari i que es mouen a tocar de l'exclusió social. Aquests van ser alguns dels suggeriments llançats pels participants:

• Els militants dels moviments de la PO hauríem de coincidir en moments de reivindicació (mobilitzacions, concentracions…) en defensa dels serveis públics. La coordinadora hauria de convidar-nos i/o recordar-nos-ho.
• Per la JOC, cercar consiliàries, dones, entre vosaltres mateixes. Transmeteu la “vostra” creença, segur que escolteu Deu cada dia. Podeu difondre aquest Deu que escolteu en la vostra vida.
• Els moviments podem deixar d’estar “tutelats” pels ordenats.
• Coordinar-nos amb els serveis de Caritas que estan treballant en les acollides laborals. Hi ha moltes persones que podrien venir als moviments.
• Tenir una telèfon, correu i una persona militants darrera per a que les persones puguin tenir contacte amb el moviment. No podem fer “màrqueting” si després no responen.
• Intentar tenir més veu pròpia com a Pastoral Obrera, i fer-nos sentir.
• Oferir els nostres moviments als germans i germanes en situació precària.
• Relleu generacional en els moviments i grups de Pastoral Obrera.
• Picar la consciencia de persones cristianes que venen a missa perquè siguin justos amb les cura de les seves ancianes. No es poden aprofitar de la legalitat de les cuidadores.
• Moltes de les persones immigrants treballen en el món de la llar. Aquestes no reben un salari digne perquè les famílies no poden pagar-los perquè els seus ingressos són baixos.
• La gent que ens envolta, que pateix la realitat d’exclusió necessita paraules i testimonis d’esperança i consol. Cal que nosaltres comuniquem sense por, la nostra esperança, la nostra fe amb el nostre testimoni militant i participem activament des de la nostra realitat comuna i convidant-les als llocs que estem: moviments, parròquia, treball, barri, entitats socials…

 Feina per pensar, reptes per atendre... Hi continuarem treballant

Mercè Solé

8 de març, continuem la lluita

Si premeu aquest enllaç o la imatge podreu accedir al manifest en diversos formats, també per imprimir.

La Reforma Laboral: com afecta els col·lectius més precaris?

 

El Departament de Pastoral del Treball de la Conferència Episcopal Espanyola ha considerat convenient programar aquesta webinar (sessió telemàtica de formació) per conèixer i aprofundir en l'actual reforma laboral, fruit de la recuperació del diàleg social. Per això comptem amb Eduardo Rojo Torrecilla, Catedràtic de Dret del treball i Seguretat Social a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Joan Pau II assenyala en l'encíclica Laborem exercens que "el treball humà és una clau, potser la clau essencial, de tota la qüestió social, si tractem de veure-la veritablement des del punt de vista del bé de l'home" (núm. 3). En el mateix sentit es pronunciava el papa Francesc, en l'encíclica Fratelli tutti quan deia que "el gran tema és el treball. El veritablement popular, perquè promou el bé del poble, és assegurar a tots la possibilitat de fer brollar les llavors que Déu ha posat en cadascun, les seves capacitats, la seva iniciativa, les seves forces (...). Per més que canviïn els mecanismes de producció, la política no pot renunciar a l'objectiu d'assolir que l'organització d'una societat asseguri a cada persona alguna manera d'aportar les seves capacitats i el seu esforç" (núm. 162).

Recentment s'ha convalidat en el Congrés la reforma laboral acordada a la taula del diàleg social on participen la representació dels empresaris, els sindicats i el govern de l'estat. Aquest acord tripartit ha creat un gran enrenou en determinats partits polítics i sindicats. Els uns perquè consideraven que no derogava completament les anteriores reformes laborals; els altres perquè consideraven que aquesta reforma perjudicarà l'economia i la creació d'ocupació.

El Departament de Pastoral del treball va emetre un comunicat valorant el fet que el diàleg social hagués donat com a fruit aquest acord i la necessitat que servís per dignificar el treball i les persones treballadores.

Avui, un cop convalidat, volem conèixer com pot donar resposta a les situacions en què es troben molts treballadors i treballadores precaris, especialment a col·lectius com els de les dones, joves i immigrants. També veiem que cal emmarcar-lo dins d'altres acords que no han tingut tanta repercussió mediàtica i finalment volem aprofundir en quines altres situacions del mercat laboral cal actuar perquè aquest afavoreixi la dignitat dels treballadors i treballadores.

Et convidem a participar en aquesta webinar i a expressar-hi el teu parer.

Recorda, dimecres, 30 de març de 2022, de les 19,30 a les 21,00 h.

Inscriu-te aquí: https://forms.gle/jqigA3F99cUFBYTS6 fins al 25 de març de 2022 per rebre l'enllaç al teu correu electrònic.

Una radiografía del món laboral per fer front als reptes de la Pastoral Obrera

Una exclusió creixent

Sempre plou sobre mullat, diuen. I efectivament deu ser així quan, encara no recuperats de la crisi econòmica del 2008 i arrossegant les conseqüències d’una reforma laboral encaminada a desactivar les organitzacions obreres i a precaritzar encara més les condicions de treball, ens ha arribat la pandèmia, els efectes econòmics de la qual s’han fet sentir sobre col·lectius que ja es trobaven en una situació molt fràgil. Patiment, pobresa i desigualtat, una llei d’estrangeria injusta i el gravíssim dèficit d’habitatge social porten bona part de la població cap a entorns d’exclusió, sense oblidar, és clar, l’amenaça del canvi climàtic.

Poetes socials de l’esperança

Els nostres moviments, parròquies i equips de pastoral obrera fa molt de temps que hi treballem: per estar al costat de les persones, per fer els nostres barris i les nostres comunitats sensibles al patiment dels veïns, per incidir en les causes polítiques i socials de la pobresa, per aportar esperança, per fer present ara i aquí el Regne de Déu. El papa Francesc, en el seu recent missatge als moviments populars, ens titlla de “poetes socials, perquè tenim la capacitat i el coratge de crear esperança, de forjar la dignitat de cadascú, de les famílies i de la societat sencera amb terra, sostre, treball, cura, comunitat”.

Pastoral obrera de tota l’Església

Amb tot, intuïm uns quants reptes per davant:

• Com estendre aquesta sensibilitat nostra a la resta de l’Església perquè realment, el que diu el document La pastoral obrera de tota l’Església sigui una realitat?
• Podem ser significatius per a treballadors i treballadores que no són del nostre entorn?
• Com posar els nostres equips i moviments al servei de les persones immigrades, dels joves, de les dones?
• Com tenim present la cura de la creació en la nostra acció i la nostra manera de viure?

Per parlar d’alguns d’aquests reptes ens trobarem el proper dissabte 26 de febrer de les 10 a les 13,30 al Seminari Conciliar de Barcelona (Diputació, 231) i hem demanat la seva col·laboració a Rafael Allepuz, militant de l’ACO de Lleida, doctor en economia i professor universitari, i encara director de Càritas Diocesana de Lleida. En Rafael acaba de publicar Persones i treball. Una radiografia del treball i de l’ideari cristià, una excel·lent actualització de la situació del treball avui a Catalunya i una molt bona síntesi del pensament social de l’Església.

Junt amb ell podrem comptar amb la intervenció de Joan Cabot (consiliari de l’ACO i membre de Caminem junts amb la diversitat), de Mercè Clúa (militant de la JOC) i de Marta Moya (militant de la GOAC).

Pots inscriure't aquí. T'esperem!