Primer de Maig 2023

 

Cliqueu aquí per descarregar-vos el manifest del Primer de Maig 2023

No als accidents de treball: testimoni de Núria (Riders x Drets)

Eucaristia per les víctimes d'accidents de treball

Núria Soto, portavoz de Riders x derechos, un colectivo que denuncia la precariedad del colectivo de repartidores a domicilio, también amplía la mirada cuando busca la causa de las muertes o accidentes de riders que saltan a las noticias, pero que quedan fuera de las cifras oficiales por la relación contractual, además de aquellas “de los que no nos enteraremos porque estaban con cuentas alquiladas y antes de perderla han preferido quedarse dos meses en la cama hechos una mierda”. Recuerda a Idone, compañera de Madrid que sufrió un accidente con Deliveroo que derivó en un alto porcentaje de incapacidad y nula indemnización; o la muerte de Pujan Koirala, nepalí de 22 años que llegó solo a Barcelona y que murió al ser arrollado por un camión de la basura en Barcelona mientras trabajaba para Glovo alquilando una cuenta, como tantos otros migrantes que intentan generar ingresos a través de estas aplicaciones para sobrevivir y enviar a sus familias. Para Soto, es precariedad sobre precariedad, y a veces termina de la manera más dramática. Por eso culpa a las empresas y a su uso de la figura de falso autónomo: “A los trabajadores asalariados les corresponde una prevención en riesgos laborales, y estas plataformas se la están saltando. Están quitándoles un derecho que les correspondería, como muchos otros tantos que la empresa ha ido cargando a la espalda de los propios repartidores”. Para ella, afirmar que se haya mejorado la situación del colectivo tras la aprobación de la llamada Ley rider no es suficiente: “Ha muerto gente sin tener acceso a un derecho básico, y eso es gravísimo”.

No als accidents laborals: testimoni de Xavi Cayuela (Cornellà)

Xavi Cayuela, de 19 años, hacía jornadas de 12 horas en Cidac, una empresa de tela asfáltica ubicada en Cornellà de Llobregat. No era el primer empleo del joven, aunque sí el primero con contrato: anteriormente estuvo en un restaurante, donde también hacía largas jornadas. “El chaval, con 17 años, ya estaba trabajando, y después de ser despedido del restaurante sin finiquito ni derecho a ERTE tras el inicio de la pandemia, se vino con nosotros para trabajar en la fábrica”, cuenta Paco Marín, pareja de la tía del joven. El hermano de Xavi estaba desempleado y su madre tenía una enfermedad por la cual podía trabajar pocas horas al día, con lo que necesitaba ayudar con los ingresos familiares. Fue a parar a una empresa “que no cumple ningún tipo de normativa, algo bárbaro”, según describe Paco y corrobora Joaquín Marín, secretario de comunicación de la CGT Baix Llobregat, el sindicato que ha acompañado a la familia y celebrado diversas movilizaciones para denunciar el caso de Xavi, acontecido el pasado 30 de abril. “Un día lo colocaron en esa máquina, sin experiencia ni cursos de formación ni nada”, narra su tío. Llevaba apenas cuatro meses en el trabajo. “Una semana antes ya había tenido un amago de engancharse, pero llegó el día que finalmente se enganchó”. Los trabajadores ya habían alertado del mal estado de la máquina, que tenía los sensores de seguridad rotos. Según narra el familiar, la empresa había llamado a un electricista antes del accidente para reparar la máquina que acabó con la vida de Xavi, pero les cobraban 200 euros “y el jefe dijo que pasaba”. “Tuvieron que arrancar los cables de la máquina porque no había ni fusibles, y lo fuerte es que ocho meses después esta empresa todavía sigue abierta”.

No als accidents laborals. Testimoni de Víctor (Catalunya)

Amb el seu primer sou, en Víctor pensava treure's el carnet de conduir. Tenia les aspiracions que té qualsevol noi de 18 anys, i el primer pas per assolir-ne moltes era tenir feina. Va començar a enviar currículums: "Tot va anar molt de pressa, el van trucar un dimarts, el van entrevistar un dimecres i va començar a treballar un dijous", diu la seva mare, Noelia Salvador. Ell anava il·lusionat a l'empresa i la seva família se sentia feliç per ell: la taxa d'atur juvenil -un 38 %, valor que situa Espanya al capdavant de la Unió Europea- i el fet que el jove tingués una discapacitat reconeguda podien ser un obstacle perquè en Víctor trobés feina, però en va trobar. L'alegria va durar poc, concretament onze dies hàbils: en la seva dotzena jornada de treball, en Víctor va ser enganxat per una màquina i va morir.

Va ser el 27 de novembre de 2020. El jove havia entrat com a ajudant a Ferros Sabadell, S.L., una empresa del metall en la qual passava moltes hores assegut amuntegant làmines de ferro, segons explicava a la seva mare. "Es veu que aquest dia no hi havia prou feina en aquest lloc de treball i el van enviar a una màquina que no tenia sistemes de seguretat i per a la qual ningú no li havia fet cap formació", afirma la Noèlia, que treballa en una empresa de formació en matèria de prevenció de riscos laborals. Uns companys de feina, alertats per uns sorolls estranys, van anar a veure què passava en la nau on havien deixat en Víctor sol amb la màquina, però hi van arribar massa tard. La màquina, segons l'informe de la Inspecció de Treball, portava deu anys en desús i tenia deshabilitats els sistemes de seguretat que haguessin pogut evitar la mort del jove. Per això un dels sentiments que la Noelia és capaç d'identificar és la ràbia: "No puc entendre com han pogut fer això a algú, com van poder deixar un noi en una màquina de matar persones, perquè ho tenia tot perquè passés una desgràcia".

No als accidents laborals: Testinoni de Robert (La Rioja)

Al arrancar la conversación, antes siquiera de narrar el caso de su hijo, Ana Corres hace una afirmación rotunda: “No nos gusta llamarlo accidentes de trabajo porque lo nuestro no han sido accidentes”.

La portavoz de la Plataforma 28 de abril - Stop Accidentes Laborales perdió a su hijo el 25 de febrero de 2020 durante su jornada en Nidec Arisa, una empresa riojana dedicada a la fabricación de prensas y servoprensas destinadas al sector del automóvil.

Robert, así se llamaba este trabajador de 35 años y padre de dos hijos de 10 y 2 años, ya venía comentando a sus familiares y amigos la inseguridad que percibía en su puesto de trabajo. “Hablaba de cosas que le mandaban hacer de forma totalmente improvisada, sin protocolos, sin medidas de seguridad, para mañana no, para ayer, y de aquella manera”, rememora su madre. “Estaba preocupado, y no sé si era por intuición o porque verdaderamente resultaba escandaloso”.

El día en que ocurrió todo, Robert y su compañero Jesús María, de 55 años, estaban manejando una de las pesadas presas. “Llegó un momento que le pararon porque había un problema y mandaron al compañero de mi hijo meterse debajo de la estructura y desencallar lo que había que desmontar, y le cayó una de las dos estructuras ‘fijas’ que debían estar ancladas al suelo porque no lo estaban”.

Robert, que estaba fuera de la zona de riesgo, murió cuando la otra estructura cayó sobre él al intentar socorrer a su compañero.

En Marc de la JOC s'acomiada

Sóc el Marc Collado Ramírez. Com potser sabeu, he sigut el responsable nacional de campanya de la JOC els darrers dos anys, el primer dels quals també exercint les tasques de secretari nacional alliberat. He estat participant de la JOC des del 2017, durant cinc anys, sempre amb el meu grup de Llefià (extraoficialment “Ravenpuff”), a la federació Besòs 4.0. Vaig començar a la JOC amb 24 anys, connectat per la Maria Outomuro des de la meva altra entitat (Joves d’Esquerra Verda), llavors treballava escrivint informes i fent enquestes per a millorar polítiques locals de tota mena, feia rem de mar, i vivia a Granollers amb els meus pares. Ara tinc 29 anys, visc al Barrio de la Concepción a Madrid, treballo al Consejo de la Juventud de España com a administratiu, i ja no faig rem. Així doncs, moltes coses han canviat des de que vaig entrar al moviment, fins avui que finalitzo la militància a la JOC Nacional de Catalunya i les Illes.

A la JOC ens prenem molt seriosament la paraula “responsabilitat”. Tant, que molt poques persones de la JOC poden tenir el privilegi de poder dir que són militants de base, o que no tenen cap responsabilitat. Perquè la JOC la fem amb les nostres mans i el nostre temps, i les nostres ganes de canviar el món a través del que fem dia a dia als nostres barris. En la JOC es fa realitat el com era i com hauria de ser una comunitat cristiana: “tot al servei de tots” (Ac 4, 32). Una església petita on cadascun i cadascuna compta per fer present a Jesús enmig de nosaltres. No en sóc exempt, així que dels cinc anys que he passat a la JOC, a mi m’ha tocat passar-ne quatre al servei de l’economia del meu equip i de la meva federació, i dos han sigut al Secretariat Nacional.

Si vaig entomar la responsabilitat de campanya va ser per una crida: la de viure la meva fe des de l’acció, aprofundint en la metodologia jocista de campanya, tot acompanyant als i les responsables federals de campanya a impulsar-la. Durant aquests dos últims anys hem estat lluitant, més interiorment que exteriorment, contra la resignació i la paràlisi fruit d’una pandèmia mundial que ens ha trastocat els pocs plans que teníem. No sempre ens n’hem sortit. Hi ha hagut moments en els quals m’he sentit perdut, ja que la desesperança es contagia també molt ràpid, és una emoció que sorgeix davant el “no podem fer-hi res”, “són les restriccions”, “ningú no ens escolta”... Justament davant d’això la campanya de la JOC pren més rellevància que mai, per poder descobrir que, malgrat ens pensem que no fem res, la nostra presència com a militants jocistes enmig dels nostres entorns marca la diferència. A través de la nostra actitud rebel, empàtica i solidària, sense donar-nos compte mostrem el rostre de Jesús a les persones que ens envolten. Per això malgrat el que hem suportat durant aquests dos anys, hem pogut tenir moments d’esperança, de sortir al carrer i fer accions, contra la precarietat laboral, reivindicant el dret a la salut mental, reclamant espais pels joves... La JOC som, de llarg i sense embuts, el bloc amb més animació i bon rotllo de totes les manis on anem, al Primer de Maig, al 8 de març... Durant la meva responsabilitat, n’he pogut gaudir de ben poques i no sabeu com m’agradaria poder seguir amb vosaltres amb càntics, coreografies, pancartes... Per això aprofito l’avinentesa per recordar que seguim cercant relleu de responsable nacional de campanya. Ara que hi ha l’oportunitat d’iniciar un nou cicle, nova campanya, amb “nova normalitat”, i un nou, atractiu i carismàtic president, segur que venen temps apassionants.

Amb la meva Comissió Nacional de Campanya (Sofia, Francesc, David, Izan i Raúl), més a través de pantalles i massa poc en persona, hem suat molt i ho sabeu. Ens ha costat el que no està escrit tirar una campanya endavant (i la JOC endavant) en el context tan difícil en el qual ho vam fer. No sé si ens en vam sortir o no, però ho vam lluitar molt, cadascú va posar el bo i millor del que tenia, i això és el que compta. No podríem haver-ho fet sense l’impuls de l’Àlex, amb qui ens estrenàvem conjuntament com a responsable i consiliari nacionals de campanya. L’energia i l’esperança que ens transmeties ens ha ajudat a navegar per aquests temps tan complicats.

Amb el Secretariat Nacional (Núria, Mar, Jordi, Jaume, Maria, Mercè i Miquel), m’he sentit acompanyat fins al punt que esperava cada setmana a la reunió per poder trobar les ganes de seguir. Hem sobreviscut a veure els comptes quasi en vermell, vam haver de ser valents i vam prendre decisions difícils. He descobert com de senzill pot ser gestionar una entitat quan hi ha confiança mútua, i quan ho fem amb fe, pregant cada setmana per l’efusió de l’Esperit als equips de militants i a les federacions que acompanyem (Vallès, no m’oblido de vosaltres).

No puc deixar de mencionar al meu grup (Yoli, Maria O., Maria G., Sofia, Carla, Laura i Miki), per posar seny i metodologia clara per poder fer revisió de vida i acompanyar-nos en les respectives responsabilitats.

De la JOC aprenc que la nostra opció per Jesús ens ha de moure a canviar el món i a prendre altres opcions, a no quedar-nos de genolls contemplant les injustícies i les emergències que vivim (desigualtats, climàtiques, de drets humans...), veient com passen davant de nosaltres sense commoure’ns. Per això dono gràcies a Jesús de poder seguir-lo amb tot el que he après dels militants de la JOC, per aquests dos anys de responsabilitat en què he pogut omplir el meu cor de noms. No marxo, sinó que segueixo, des de l’equip “Silva” de la JOC de Madrid, i com a tècnic al Consejo de la Juventud de España, lluitant pels drets dels i les joves, i fer viu el missatge de l’Evangeli com a jocista. Visca la JOC!!

Jordi Carrasco: nou president de la JOC

Bon dia a tothom,

Em dic Jordi i tinc 25 anys. Sóc del barri de Torre Baró i actualment visc a Sant Andreu. Sóc militant de la federació de nou barris des de fa 6 o 7 anys (no ho recordo bé).

La JOC ha estat sempre al meu voltant, ja que els meus pares van formar part del moviment; ells eren iniciadors, i jo tinc el record de veure’ls acompanyar un grup quan era petit. Recordo que venien joves d'iniciació, els quals van acabar sent animadors meus al MIJAC. És a dir que tenia la JOC molt present: la família, algunes amistats, el MIJAC…

A mesura que he anat creixent, sempre he tingut inputs de la JOC. Recordo molt concretament, una manifestació a Torre Baró. Demanàvem una reestructuració de les direccions dels carrers, hi havia molta gent del barri, tots implicats. Recordo que vam tallar la Meridiana i va venir la policia per negociar que deixéssim la protesta, ja que es generava molt de tràfic. La gent feia cas omís als mossos, però, després d'una estona, l’Àlex Pérez, actual consiliari de campanya, i en aquell moment, un gran referent del barri, va dir: Atenció, hem acabat per avui, ja hem fet la protesta i ens han escoltat, ara faltarà negociar. Tothom va fer cas amb alegria i sense posar en dubte les seves paraules. Jo vaig quedar sorprès de com havien fet efecte les paraules de l'Àlex, i li vaig preguntar al meu pare: "Cómo lo hace?". El meu pare em va dir:  "Con muchos años en la JOC…"

Jb 5,27 Aquest és el fruit de la nostra experiència.

Les coses són així: fixa-t’hi i comprova-ho tu mateix!

Per mi, aquesta va ser la meva primera experiència a la joc en primera persona i en tinc un gran record. Gràcies, Àlex pel testimoni i per l'oportunitat de descobrir la JOC. També vull aprofitar per agrair a la meva família, que viu la militància al 100% (abans a la JOC i ara en altres entitats) i ha estat i és exemple i referència del meu compromís a la JOC. A les meves amistats i persones properes, tots ells i elles s'adapten als meus ritmes i compromisos amb el moviment; vull donar-los les gràcies. A la meva parella, que aguanta converses avorrides sobre temes de la JOC i sempre amb un somriure. Al meu grup de RdV que m'acompanya i està en las buenas i malas, gràcies. A la meva federació, amb molts presidents (jeje) i amb militants que ho donen tot cada dia. A totes les militants del moviment, per la vostra confiança i alegria per viure aquest moviment tan guai, com és la JOC. Gràcies!

Per últim, m’agradaria demanar per un curs ple d’alegries, de creixement personal i de moviment. Perquè puguem donar-nos a conèixer a gent nova. En aquest sentit em ressona una frase que diu la meva mare a vegades: “la JOC és per as que no estan a la JOC”. Per seguir fent camí amb moltes ganes i empenta

Visca la JOC i visca Torre Baró!!

Al vostre servei, JORDI