Sóc el Marc Collado Ramírez. Com potser sabeu, he sigut el responsable nacional de campanya de la JOC els darrers dos anys, el primer dels quals també exercint les tasques de secretari nacional alliberat. He estat participant de la JOC des del 2017, durant cinc anys, sempre amb el meu grup de Llefià (extraoficialment “Ravenpuff”), a la federació Besòs 4.0. Vaig començar a la JOC amb 24 anys, connectat per la Maria Outomuro des de la meva altra entitat (Joves d’Esquerra Verda), llavors treballava escrivint informes i fent enquestes per a millorar polítiques locals de tota mena, feia rem de mar, i vivia a Granollers amb els meus pares. Ara tinc 29 anys, visc al Barrio de la Concepción a Madrid, treballo al Consejo de la Juventud de España com a administratiu, i ja no faig rem. Així doncs, moltes coses han canviat des de que vaig entrar al moviment, fins avui que finalitzo la militància a la JOC Nacional de Catalunya i les Illes.
A la JOC ens prenem molt seriosament la paraula “responsabilitat”. Tant, que molt poques persones de la JOC poden tenir el privilegi de poder dir que són militants de base, o que no tenen cap responsabilitat. Perquè la JOC la fem amb les nostres mans i el nostre temps, i les nostres ganes de canviar el món a través del que fem dia a dia als nostres barris. En la JOC es fa realitat el com era i com hauria de ser una comunitat cristiana: “tot al servei de tots” (Ac 4, 32). Una església petita on cadascun i cadascuna compta per fer present a Jesús enmig de nosaltres. No en sóc exempt, així que dels cinc anys que he passat a la JOC, a mi m’ha tocat passar-ne quatre al servei de l’economia del meu equip i de la meva federació, i dos han sigut al Secretariat Nacional.
Si vaig entomar la responsabilitat de campanya va ser per una crida: la de viure la meva fe des de l’acció, aprofundint en la metodologia jocista de campanya, tot acompanyant als i les responsables federals de campanya a impulsar-la. Durant aquests dos últims anys hem estat lluitant, més interiorment que exteriorment, contra la resignació i la paràlisi fruit d’una pandèmia mundial que ens ha trastocat els pocs plans que teníem. No sempre ens n’hem sortit. Hi ha hagut moments en els quals m’he sentit perdut, ja que la desesperança es contagia també molt ràpid, és una emoció que sorgeix davant el “no podem fer-hi res”, “són les restriccions”, “ningú no ens escolta”... Justament davant d’això la campanya de la JOC pren més rellevància que mai, per poder descobrir que, malgrat ens pensem que no fem res, la nostra presència com a militants jocistes enmig dels nostres entorns marca la diferència. A través de la nostra actitud rebel, empàtica i solidària, sense donar-nos compte mostrem el rostre de Jesús a les persones que ens envolten. Per això malgrat el que hem suportat durant aquests dos anys, hem pogut tenir moments d’esperança, de sortir al carrer i fer accions, contra la precarietat laboral, reivindicant el dret a la salut mental, reclamant espais pels joves... La JOC som, de llarg i sense embuts, el bloc amb més animació i bon rotllo de totes les manis on anem, al Primer de Maig, al 8 de març... Durant la meva responsabilitat, n’he pogut gaudir de ben poques i no sabeu com m’agradaria poder seguir amb vosaltres amb càntics, coreografies, pancartes... Per això aprofito l’avinentesa per recordar que seguim cercant relleu de responsable nacional de campanya. Ara que hi ha l’oportunitat d’iniciar un nou cicle, nova campanya, amb “nova normalitat”, i un nou, atractiu i carismàtic president, segur que venen temps apassionants.
Amb la meva Comissió Nacional de Campanya (Sofia, Francesc, David, Izan i Raúl), més a través de pantalles i massa poc en persona, hem suat molt i ho sabeu. Ens ha costat el que no està escrit tirar una campanya endavant (i la JOC endavant) en el context tan difícil en el qual ho vam fer. No sé si ens en vam sortir o no, però ho vam lluitar molt, cadascú va posar el bo i millor del que tenia, i això és el que compta. No podríem haver-ho fet sense l’impuls de l’Àlex, amb qui ens estrenàvem conjuntament com a responsable i consiliari nacionals de campanya. L’energia i l’esperança que ens transmeties ens ha ajudat a navegar per aquests temps tan complicats.
Amb el Secretariat Nacional (Núria, Mar, Jordi, Jaume, Maria, Mercè i Miquel), m’he sentit acompanyat fins al punt que esperava cada setmana a la reunió per poder trobar les ganes de seguir. Hem sobreviscut a veure els comptes quasi en vermell, vam haver de ser valents i vam prendre decisions difícils. He descobert com de senzill pot ser gestionar una entitat quan hi ha confiança mútua, i quan ho fem amb fe, pregant cada setmana per l’efusió de l’Esperit als equips de militants i a les federacions que acompanyem (Vallès, no m’oblido de vosaltres).
No puc deixar de mencionar al meu grup (Yoli, Maria O., Maria G., Sofia, Carla, Laura i Miki), per posar seny i metodologia clara per poder fer revisió de vida i acompanyar-nos en les respectives responsabilitats.
De la JOC aprenc que la nostra opció per Jesús ens ha de moure a canviar el món i a prendre altres opcions, a no quedar-nos de genolls contemplant les injustícies i les emergències que vivim (desigualtats, climàtiques, de drets humans...), veient com passen davant de nosaltres sense commoure’ns. Per això dono gràcies a Jesús de poder seguir-lo amb tot el que he après dels militants de la JOC, per aquests dos anys de responsabilitat en què he pogut omplir el meu cor de noms. No marxo, sinó que segueixo, des de l’equip “Silva” de la JOC de Madrid, i com a tècnic al Consejo de la Juventud de España, lluitant pels drets dels i les joves, i fer viu el missatge de l’Evangeli com a jocista. Visca la JOC!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada